QUÈ ÉS?

AGERMANAMENT ENTRE LA GARRIGA I EL MUNICIPIO AUTÓNOMO DEL TRABAJO

Dissabte, 29 / juny / 2002

Pregó

Amics i amigues:

Estem celebrant avui un agermanament, el de La Garriga (a Catalunya, Espanya) amb el Municipio Autónomo del Trabajo (a Chiapas, Mèxic). En el nostre cas és la societat civil de La Garriga qui fa aquest agermanament,
amb el suport i padrinatge de l’ajuntament.

Rebeu doncs la meva salutació per aquest agermanament i la meva felicitació. Un agermanament és un compromís; és establir uns lligams forts i que han de durar. Fixem-nos que expressem la relació amb un
concepte “agermanament” que és un terme de parentiu, d’un tipus de relació que coneixem molt bé. A partir d’ara, La Garriga i el Municipio Autónomo del Trabajo són germans i, com a tal, són iguals. Com a germans (i utilitzo el parentiu com a metàfora) tenen la mateixa sang, perquè tenen uns mateixos pares. Són, insisteixo, iguals. No importa si això és estrictament veritat o no. Així s’ha decidit, així s’ha acordat, i aixòés el que val.

Aquesta relació d’igualtat és, penso, la que ha guiat tot el procés per el que avui estem aquí celebrant aquest esdeveniment. I voldria transmetre que és el que significa al meu parer.

He de significar en primer lloc la gran tasca que està fent La Garriga Societat Civil a Chiapas. No faré ara una relació de tot el que s’ha fet i dels projectes en què s’està participant. Els projectes educatius, amb la construcció d’escoles i la formació de mestres, són importantíssims; els cursos de capacitació, la construcció d’equipaments.... Tot això és essencial per a contribuir a una millora de la vida quotidiana i a la construcció del futur del Municipio Autónomo del Trabajo.

Cal valorar l’esforç que això suposa per part de les persones que ho estan portant endavant directament i també dels qui d’una manera més indirecta hi participen, amb ajuts constant o puntuals, amb suport institucional, amb
suport com a poble. Tot això és remarcable. Però el que vull subratllar, insisteixo, és en aquella idea d’igualtat que comporta tota relació entre germans. La Garriga dóna, però La Garriga rep també. El Municipio Antónomo del Trabajo és receptor de la materialització de la solidaritat, però el Municipio Autónomo del Trabajo dóna també. El poble de La Garriga és solidari, cal dir-ho en veu alta i és just reconèixer-ho. I per això mateix m’entendreu quan el que vull destacar ara és que la solidaritat, perquè ho sigui, ha d’inscriure’s en una relació de reciprocitat. I és que la solidaritat no és fer caritat, que és la forma presumptuosa en què sovint entenem la solidaritat. Ser solidaris no vol dir tan sols donar sinó també saber rebre i escoltar. Només donar és fàcil quan es viu en un context en què les necessitats materials estan resoltes; rebre i escoltar no és tan fàcil; implica un exercici d’humilitat; se n’ha aprendre, se n’ha de saber fer.

I això, amics i amigues, ho practica La Garriga Societat Civil, i això ho estem fent també avui tots nosaltres. “Un dels objectius de l’entitat –ens diu aquest fulletó que tenim a les mans- és acompanyar les comunitats indígenes zapatistes i donar suport a diferents projectes dissenyats pels propis indígenes”. “L’objectiu bàsic de l’agermanament –ens continua dient- és acompanyar les comunitats en el seu procés d’autonomia (sanitat, educació, govern) i vetllar, sobretot, pel respecte dels trets diferencials dels indígenes i de les seves cultures mil·lenàries”. Es tracta, doncs, de donar la ma, d’ajudar, però es fa a partir de la definició que el mateix poble indígena fa de les seves pròpies necessitats. S’escolta, doncs, queda clar. I perquè s’escolta també es rep.

Si estiguessin aquí els representants del Municipio Autónomo del Trabajo els diríem que fem aquest agermanament perquè el poble de La Garriga vol escoltar-los, perquè tenen coses per a ensenyar-nos i volem aprendre a rebre. Perquè no sols nosaltres donem; també ells tenen coses per donar, tot fent del rebre, ensenyar i donar un intercanvi necessari, just i mesurat. No som més uns que els altres, i per això volem ser com els germans.

Hem de saber entendre, per exemple, les dificultats que tenen a Chiapas com a poble i aprendre de la força i la lluita que despleguen per poder viure i, simplement, existir. L’any passat, durant el febrer i el març es va fer
la gran Marxa per la Dignitat, aquella que, partint des de San Cristóbal de las Casas, va arribar fins a la ciutat de Mèxic. Els pobles indis estaven proclamant, cridant, tant a Mèxic com al món, dues demandes bàsiques:
una era la de justícia i drets per a acabar amb la pobresa i l’explotació; l’altra demanda era la de poder continuar essent indígenes, conservar la pròpia llengua i costums. La marxa ja es va fer. I després?... Què ha passat després?

Ara estem en aquest després. La concreció d’aquelles demandes passaven per tres reivindicacions concretes, i les tres s’han incomplet. Es demanava l’aprovació de la llei sobre Drets i Cultura Indígena, en aplicació dels acords de San Andrés. Es demanava la retirada d’algunes posicions de l’exèrcit a Chiapas i, en tercer lloc, l’alliberament de tots els presos zapatistes. Doncs bé: aquests dies hem tingut a les mans el tercer informe fet per la Comissió Civil pels Drets Humans, referent a febrer-març del 2002, i malauradament la situació a Chiapas continua essent molt greu i complicada.

La llei que es va aprovar al Congrés és un veritable escarni respecte als acords de San Andrés i més que mai les terres indígenes esdevenen el blanc d’interessos econòmics, a causa de la seva gran riquesa natural i de la presència d’una ma d’obra barata. L’exèrcit continua sembrant angoixa i terror, amb els patrullades i retens per la zona, amb assetjaments i intimidació constant a la població indígena. Els grups paramilitars continuen actuant impunement, amb un degoteig constant de morts i víctimes de la seva violència. Hi ha una veritable guerra bruta,
intencionada i dirigida conscientment, que s’emmascara sota la forma de confrontacions religioses, revenges familiars o agressions accidentals. Els centenars d’exiliats i desplaçats no veuen reparats els danys que els han estat causats. Les condicions de vida de les comunitats empitjoren i facilita la destrucció del fràgil teixit social existent. El fet de no solucionar-se la qüestió de l’autonomia indígena agreuja cada cop més aquest estat de
coses.

Davant d’això, no sols tenim l’obligació de no oblidar, sinó també d’escoltar, de seguir escoltant per a reactivar la memòria, per a evitar l’oblit. Costa molt mantenir l’atenció internacional en aquestes condicions. Per això té un gran sentit, un enorme sentit, aquest agermanament entre La Garriga i el Municipio Autónomo del Trabajo.

En la marxa zapatista es va expressar el Mèxic de la rebel·lia, el reclam de la dignitat. El Mèxic indígena ens parla d’una història de lluita i de resistència que ve de lluny i que palpita avui en cada lloc. I ens parla també d’una història que mira cap endavant.

La lluita dels pobles indis per la dignitat és fonamentalment un somni, com ens deia el subcomandante Marcos aquells dies de la marxa. Un somni que no sols somnia un demà que inclogui el color de la terra; és també, i sobretot, un somni que lluita per avançar el despertar del demà. Perquè els anys passen, els segles que enfilen els mil·lenis també i cal seguir el camí cap a un món millor, cap a aquest altre món que molts pensem que és
possible. I aquí hem de saber escoltar, hem de saber que avançar cap a aquest món millor significa lluita, resistència, constància, paciència, temps. El poble indígena no té un rellotge convencional, com el nostre, ple d’urgències. Ells tenen un rellotge de sorra; ells tenen un sentit del llenguatge i del temps molt diferent; no tenen presa. Els indígenes han aguantat més de 500 anys l’explotació i saben què significa resistir i lluitar.
També saben que no es tracta de retardar el rellotge, no es tracta de tornar al passat a partir de la idea que el passat fou millor, sinó que es tracta de donar corda al rellotge, i assegurar que arribi així un demà incloent,
tolerant i plural que, dit sigui de pas, és l’únic demà possible.

El poble indígena ha tingut molt de temps per somniar. Deixem-nos-hi impregnar. I els somnis amarats de justícia romandran vius fins que arribarà el dia en què tots, ells i nosaltres, haurem pogut convertir el nostre somni en realitat. Democràcia, llibertat i justícia. Això reclamen ells; democràcia, llibertat i justícia reclamem nosaltres també, per ells i per tothom. Fem de les dues demandes una sola, de les dues veus una sola veu i així farem que un altre món sigui possible.

S’ha fet donació de presents per al poble agermanat. Vegem-ho com a símbol del nou vincle que avui es crea, i de la relació d’igualtat. Els regals són també l’expressió de nous drets i deures entre les dues parts, de la reciprocitat, del compromís, de l’estimació i amor que han d’existir entre germans i que presideix aquest agermanament. Amics i amigues de La Garriga i del Municipio Autónomo de México, salut i vida per molts anys.

Dolors Comas d’Argemir
Diputada del Parlament de Catalunya